Qixue

L’acupuntor entra i veu que el pacient a qui ha entrevistat fa uns minuts ja reposa estirat. Sense intercanviar cap paraula, s’hi acosta, el mira amb deteniment, li toca les mans, els peus i l’abdomen per comprovar la seva sensació tèrmica i, finalment, li palpa el pols al costat del canell.

–Què hi veu, en el pols? –pregunta el pacient amb curiositat.

–Doncs miro el cabal de 氣血 qixue de les venes.

–¿El cabal de què?

–Oblidi’s per un moment de tot allò que sap del seu cos i miri-se’l amb uns altres ulls: Imagini’s que aquest organisme no és altra cosa que un atuell que atresora dues substàncies precioses, l’aire i l’aigua, que més ben dit, són dos estats diferents d’una mateixa substància vital: Ara pren una forma etèria com el gas; ara és com un líquid, i pot ser lleuger com l’aigua o dens com la sang.

Tot seguit l’acupuntor fa una pausa i abaixa el to de veu:

–Ara relaxi’s i fixi’s que del seu cos gairebé no en sent els òrgans ni en controla les seves activitats. Això el cos ho fa per si mateix. Però, en canvi, vostè sí que pot adonar-se que dins seu hi ha quelcom que flueix. Provi de discernir si això és més aviat com l’aire o com l’aigua.

El pacient fa una respiració profunda i prova de sentir el seu cos. Observa la seva respiració, i s’adona que se li està compassant amb el batec del cor. S’està deixant caure a la llitera a plom, i l’acupuntor se n’adona.

–Fantàstic. Prossegueixi la inspecció durant un parell de minuts mentre jo l’observo amb la mirada i el tacte.

Reprèn la palpació del cos del pacient. Hi observa atentament quines zones són més sensibles, on hi ha tensió i on no n’hi ha. Han canviat algunes coses respecte als primers instants.

En la conversa amb el pacient havia traduït 氣 qi per aire, tot i que per ell la noció de 氣 qi era quelcom més profund, com un influx provinent del cel, com un baf que aparentment no es manifesta però insufla la vida, com un hàlit enèrgic que omple d’un buit el recipient orgànic que l’acull. ¿L’aire ocupa espai o no?, es planteja de sobte mentre abasta durant uns segons per la finestra el moviment dels núvols.

Al pacient li observa, de manera general, al cantó dret, més tensió que a l’esquerre. Intenta recol·locar-li les cames i els braços perquè acabi deixant-los morts, però nota com se li resisteix.

–Deixa aquest braç lliure amb confiança, que no me l’enduré pas. ¡Jo també en tinc dos i amb el teu no sabria què fer-ne! – i decideix dedicar una estona més a ajudar-lo a reconèixer el氣血 qixue:

–Molt bé, ara aixeca les mans cap al sostre i no et moguis durant uns segons. ¿Notes com l’aigua baixa a través dels braços i, en canvi, als dits hi queda una sensació més elèctrica?

–És veritat.

–Doncs podríem dir que la part que pesa és血xue, ja que tendeix a baixar, i la que flota és氣 qi, i pot sentir-se de moltes maneres diferents, com ara escalfor, o com un vent elèctric.

Li havia dit que 血 xue era aigua, però també sang, perquè volia donar a entendre que calia englobar en aquest terme tot allò que estava en estat líquid. 血 xue feia referència a un estat de les coses més dens i nutritiu que 氣 qi. Com un líquid que ha de fluir de manera incessant, sense acumular-se ni deixar espais buits en els quals es pugui filtrar l’aire.

Però 氣血 qixue és, de fet, una sola paraula. Un sol terme que es compon de dos caràcters. I aquests dos també són, per si sols, paraules. El xinès permet aquestes construccions lèxiques tan pràctiques. 氣血 qixue és la substància vital que circula regularment pel cos i li dóna vida, i que promou totes les activitats fisiològiques. De fet, pot adquirir qualsevol nivell de consistència, i se’n poden observar diversos graus, des dels més densos fins als més eteris, però se sol reduir-los als dos estats més bàsics. L’aspecte 陽 yang és el 氣 qi, l’hàlit vital que distingeix un cos viu d’un cos mort –per això es diu que si hi ha vida, hi ha 氣 qi–; i l’aspecte 陰 yin és 血 xue, i es tradueix, generalment, per sang, però és inseparable del 氣 qi i no deixa de ser-ne l’aspecte més dens i material.

–I m’he d’estar amb els braços així fins que l’aigua s’escorri totalment dels meus braços?

–Ja estàs cansat? Va, que estàs notant un munt de sensacions noves que no es tenen tots els dies… I ho vols abandonar tan de seguida! No aixequis tant les espatlles. Només els braços. Fixa’t que tot això que notes t’indica la dinàmica del氣血 qixue. Sovint en podem percebre la circulació pel nostre organisme. De fet, és molt saludable prendre’s una estona de temps cada dia per ser-ne conscients, perquè quan en som testimonis, tot es posa a lloc per si mateix. Vés-t’hi fixant. I tant hi fa que estiguis dret, assegut o estirat, fent força o relaxat. Sempre pots prendre consciència de la dinàmica. És com si donant espai perquè s’harmonitzin el 陰 yin i el 陽 yang del cos potenciéssim automàticament totes les funcions de l’organisme.

De vegades podem percebre el batec del nostre cor, de vegades sentim pesadesa a les extremitats i de vegades notem una rampa, sentim adormiments o formiguejos. Podem distingir entre tensió i distensió, fred i calor, ascensos i descensos de corrents, etc. I tot això que sentim són indicis que ens indiquen l’estat del氣血qixue i ens mostren quina relació estan mantenint, en un moment determinat, entre ells.

Acostumo a imaginar-me que la quantitat d’aire i el volum d’aigua del nostre cos no canvia, i que les dues substàncies flueixen tot prenent-se espais l’una a l’altra. Quan estic quiet, m’agrada observar en quins indrets s’aquieten l’un i l’altre.

Es produeix un silenci. El pacient abaixa els braços i entrega el seu pes a la llitera, però la seva pesantor no desapareix sinó que dóna lloc a un tènue vapor que fa que se senti més viu. La veu se li va apaivagant a poc a poc… M’agrada aquest fil musical. El piano té més caràcter que la música d’ambient d’abans.

L’acupuntor es mossega la llengua. Volia saber si li havia respost la pregunta, però decideix respectar aquest petit silenci.

Torna a aixecar la vista cap a la finestra: els núvols gairebé no es mouen, com si amb el so del piano s’estengués una quietud infiltrada més enllà dels seus contorns. Sota, el pacient resta quiet, gaudint.

Al cap d’una estona li torna a prendre el pols amb suavitat. La seva veu és quasi imperceptible:

–Doncs quan palpo el teu pols observo tot això.

–I després d’escoltar amb aquesta subtilesa no tens cap idea millor que clavar-me agulles?

L’acupuntor no pot evitar riure: Sí! Les més gruixudes!

–¿Aquí molesta? Estic mirant si per aquí hi ha algun punt que ressoni amb la zona de dolor. Palpo per veure quina quantitat d’aire i d’aigua circula per la zona; i observo de quina manera es relacionen les dues substàncies entre si.

Havia percebut que el pols ja no anava tan ràpid com abans (l’aire ja no empenyia l’aigua accelerant-ne la velocitat), però que seguia una mica tens (és a dir, que l’aire mantenia una naturalesa ventosa que tensava la vena com una corda), i a la vegada relliscós (com si se li escapés de les mans i l’hagués de buscar de nou). Ara comprovava si això tenia alguna relació amb el que succeïa en altres indrets del cos.

–Hi ha espais que són com coves on ressona el soroll del vent. Quan hi posi una agulla notaràs que aquest vent surt provocant una desbandada. Jo diria que aquest punt on tinc el dit em demana una agulla.

–I això té a veure amb el meu dolor?

–El teu mal es deu a un cúmul d’aigua, pel fet que l’aire està bloquejant-li el pas. Hi ha espais en els quals el flux es reté una mica.

–Em falta força…

–No ben bé… Diguem que la força no troba sortida. L’energia és un alè calent que necessita bellugar-se, però en determinats llocs topa amb una barrera de fred que li barra el pas. Aquest encontre fa mal.

El pacient rumia. Normalment quan està estirat ja no en sent, de dolor, però el cert és que ara se sent completament diferent de com està acostumat. Sabia que l’acupuntura s’aplicava en uns punts específics, i també havia sentit a parlar del 陰 yin i el 陽 yang, però no s’imaginava que això de les sensacions es pogués arribar a identificar d’una manera tan evident.

Em sento com un turista en el meu propi cos, però el fet que l’acupuntura sembli un documental d’en Jacques Costeau té la seva gràcia. Hi ha animals que segueixen els corrents càlids dels oceans, mentre d’altres neden en aigües fredes justament perquè els peixos més grans no se’ls mengin.

–Aquí provarem d’obrir-hi una comporta per regular aquest flux. Quan poso una agulla no faig altra cosa que obrir un espai perquè l’aire i la sang es puguin comunicar de nou i es re-acomodin. Procuro harmonitzar-hi la relació, que si bé sempre és canviant, ho ha de ser d’una manera regular.

Mentre obre un blíster d’agulles d’un sòl ús, aixeca la mirada i, per la finestra, veu que els núvols ja no hi són.

Com pots veure, les agulles són molt fines, i no són pas per injectar res. Per tant, a diferència d’altres tractaments, no disposo de cap matèria amb unes propietats determinades. Si vull ajudar-te amb acupuntura, ho he de fer tot entenent-la d’una manera coherent amb les seves possibilitats. No seria estricte si digués que les agulles alleugen el teu dolor perquè, pròpiament dit, les agulles no són una substància analgèsica. L’analgèsia dependrà de l’efecte que aquestes produeixin. Per tant, només aspiro a promoure un moviment i que aquest generi un canvi dins teu. Si treballo amb agulles no puc pretendre més que obrir espais i vies de comunicació.

El pacient assenteix. Gira el cap a banda i banda per descarregar el clatell i tanca els ulls.

Ara el teu cos està en bona disposició…

I li posa ja la primera agulla…