大小高低轻重

Aquests sis adjectius que tenim aquí escrits signifiquen, respectivament, gran, petit, alt, baix, lleuger i pesat. Fixeu-vos que conformen tres parelles d’antònims, però no només això, sinó que juxtaposant aquests antònims es poden crear unes paraules noves: 大小 daxiao –que literalment vol dir gran petit–, sinifica tamany, 高低 gaodi –alt baix–és altura i 轻重 qingzhong –lleuger pesat– és pes.

Corregiu-me si el que dic és inexacte, perquè ni sé gaire xinès ni sóc lingüista, però tanmateix permeteu-me que comparteixi la següent reflexió: Mentre la noció de tamany és íntegrament abstracta, gran i petit són paraules que, tot i que de fet tampoc tenen una entitat pròpia tangible, sí que evoquen a un aspecte que d’alguna manera es fa més palès: una cosa pot semblar-nos gran o petita, però mai podria semblar-nos tamany.

Així com la imatge d’una ploma remet a la lleugeresa, i la paraula plom –que justament és com ploma però sense a– ens ressona a quelcom pesat, podria mai trobar-se algun element de la naturalesa que remetés directament a la paraula pès? No.

Cal una paraula per tamany si ja en tenim una per petit i una per gran? pel que sembla, en català si, però en xinès no. Em direu que gran i petit també són termes abstractes o relatius, igual que lleuger o pesat, però em permetreu que em faci gràcia haver descobert que hi ha diferents graus d’abstracció… perquè és més abstracta la noció de tamany que la de gran o petit, no?

好看难看 

好看 hǎokàn es tradueix com a bonic, però en realitat és una construcció composta de dos dinogrames: bo i mirar. 难看 nánkàn significa lleig, però literalment és difícil mirar. I és que potser una cosa no és bonica o lletja en si, sinó que més aviat és o no és de bon veure segons el criteri. Si per mi és bonic de veure, ho considero bonic. En acotar la paraula, els xinesos van considerar aquesta perspectiva i jo crec que permet que el llenguatge concreti l’adjectiu fins a un nivell molt refinat.

És en el moment que jo dic que una cosa és bonica que aquesta cosa passa a ser bella, fins aleshores no era ni bonica ni lletja, senzillament era una cosa. M’agrada això de poder adjectivar una cosa sense haver-la de sotmetre a la qualitat de l’adjectiu.