El professor i l’acupuntor

Un relat inspirat en i dedicat a Charles Chase

El professor d’història explicava la feinada que fa 4.000 anys va fer Yu el Gran per canalizar grans quantitats d’aigua que desbordaven diversos rius de la Xina en una època de grans inundacions. Els estudiants escoltaven bocabadats. Exagerant els seus moviments, el professor explicava que “el Gran Yu va treballar incansable durant tretze anys, dirigint 20.000 homes, i van realitzar, amb gran esforç, un treball d’ingenyeria hidràulica molt avançat al seu temps.

Els joves alumnes no es distreien a les classes del vell professor, perque les portava ben preparades, i perque ell tot sol era capaç de projectar una energia que ni ells mateixos sabien si tenien. De sobte, el vell es va aixecar per posar més èmfasi al que anava a dir ara: “Yu és pels xinesos un símbol d’entrega i compromís social, ho és per la força i l’enginy amb el que va aconseguir minimitzar els danys sobre les poblacions, gràcies als rius que va dragar i als canals que va projectar, però sobretot ho és perque durant aquests tretze anys de feixug treball no va anar a veure la seva família, ni tansols en cap de les tres ocasions que va passar per ben aprop de casa seva, perque considerava que fer-ho era allunyar-se del deure que tenia amb els seus conciutadans.”

El professor es va frenar una mica, conscient de que era el moment adeqüat per deixar uns segons de silenci, mentre els alumnes encaixaven el que els havia dit. I poc després encara va continuar: “El poble estava desconcertat amb les riuades, doncs els cabals d’aigua sobreeixien desmesuradament, però sobretot estaven rendits davant dels sobtats canvis de direcció que prenia el curs del Riu Grog. Avui en dia el Riu Grog encara desemboca al mar de l’Est de la Xina, certament, però ho fa a 300 km del lloc on tenia la desembocadura originariament.”

Quan va acabar, el professor va seure i finalment va demanar als joves alumnes que hi diguéssin la seva.

Més o menys a la mateixa hora, i ben a la vora de la facultat d’Història, l’acupuntor d’un centre sino-mèdic va rebre la visita d’un nou pacient i, mentre es saludaven, observava atentament com parlava i com es movia, fixant-se bé en què li deia aquella persona més enllà del que explicava, i ja en pocs segons s’havia fet una idea del seu tarannà. Cada minut que passava, l’acupuntor absorvia part de la informació que el seu pacient revelava en gestos i tò de veu, de manera conscient o no, i així va ser com, sense entrar en judicis ni valoracions, l’acupuntor va dibuixar-se mentalment un mapa per ubicar el problema del que es queixava el pacient en el marc d’un procés coherent. El que exposava la persona era absolutament congruent amb allò que ell li veia.

Per poder ajudar al seu pacient, l’acupuntor es centrava en absorvir informació, i és que els imputs que rebia eren la clau per decidir-se per un tractament eficaç. La feina que ell havia de fer era donar una resposta a una necessitat, procurar reubicar allò que li semblava haver-se desviat del seu curs. Per tant, no pensava en cap tractament pre-establert sinó que el decidia i fins hi tot l’improvitzava a mesura que els fets s’esdevenien.

Quan el pacient es va tumbar a la camilla, ell diagnosticava el dinamisme corromput, es feia una idea de quin curs no prosseguia adequadament el seu rumb, i intervenia a la vegada que diagnosticava, actuant a ratxes, tot observant si el que feia trobava bona resposta. La seva intervenció només tenia èxit quan el seu treball era el que el pacient necessita rebre, i això no ho trobava escrit en cap llibre, sino que ho veia en directe, i ho havia après a llegir després d’inspeccionar i tractar a molts pacients.

Per molt elaborada que sigui la terapèutica del professional, el tractament d’un acupuntor serà inadeqüat –i potser fins hi tot contraproduent– si no es correspòn amb allò que requereix el pacient. Un acupuntor sap que la seva intervenció només serà exitosa si sap copsar bé la condició que s’ha presentat davant dels seus nassos: Ha de fer un bon diagnòstic de la situació. Tot l’arsenal d’estratègies i tècniques, tots els recursos, remeis i tractaments que coneix el terapeuta no formen part d’una bona pràxis, encara que siguin molt extensos i complexes, sinó és que se’n fa l’ús adequat quan correspòn. La clau, doncs, més que els remeis i les tècniques, és el diagnòstic de la dinàmica.

L’acupuntor vol copsar la dinàmica d’un fenòmen per poder-hi entrar i intervenir-hi. I és que el pla del terapeuta és no tenir cap pla. Evidentment, té recursos, coneix estratègies i té un munt d’idees al cap, però no té un pla. D’entrada, només té ulls i orelles per endevinar quin és el pla que té el pacient.