Sobre la observació i el mètode de l’agulla com a eix que dóna forma

Abans de posar les agulles a un pacient, m’agrada mirar la forma del seu cos. A part d’inspeccionar les parts de l’organisme que remeten al tema que li preocupa i parlen d’un problema particular, també em fixo en la seva postura, el séu estat general i la seva constitució. De fet, intento endevinar quina forma s’adequa a aquell cos, i procuro intuïr si la forma que mostra és realment afina a la que el seu cos demana.

No sé si m’explico: al moure’ns i al acomodar-nos, podem estar fent un benefici al nostre cos, o podem estar perjudicant-lo. No és el mateix, per exemple, deixar el pès mort sobre la camilla, que col·locar-s’hi amb tensió. Així doncs, si el nostre organisme està a gust, aquest dibuixarà una forma que li és natural i comfortable. Si, en canvi, ens recolzem sobre un cantó, o fem força amb la mandíbula, o amaguem la panxa, estem dibuixant una forma que no ens és tan confortable i, per tant, no estem dibuixant la nostra forma. Així, estarem oferint una imatge falsa de nosaltres mateixos, imposada per alguna raó o altra, però allunyada en tot cas d’aquella amb la que ens hauriem de comformar si tot anés bé. Una de les meves feines és endevinar si la forma que presenta el pacient li és natural, i si no ho és, faig l’esforç de retornar-la.

A grans trets, puc dir que m’agrada inspeccionar les cames i braços d’una persona, entre els colzes o els genolls i les puntes dels dits però, de fet, qualsevol part del séu cos és suceptible de despertar-me un interès inesperat. I és que en la manera com s’acomoda a la camilla, en la configuració del seu cos, en la naturalitat o el fingiment que aparentment demostra i, de fet, en tot, podem trobar-hi indicis que ens revelen quines particularitats caracteritzen la persona que tenim davant. És així com podrem fer-nos una idea de quina naturalesa ha permès el desordre que ara li dol.

Quan presto atenció al cos, entenc que aquest no és un simple sac d’òssos ple d’entranyes, porcions i membres, sinó que més aviat és una gran estructura que és expressió d’una forma única i singular. Cada cos és únic, i cada cos té una manera connatural de mostrar-se. Quan observo doncs una persona i miro el seu cos, sobretot intento endevinar quin estil intrínsec ha determinat allò que estic veient. Busco informació mirant i tocant i reacomodant al pacient a la camilla, intentant que deixi caure el seu pes mort per veure si sé intuïr-ne la seva naturalesa. M’adono de quines parts es relaxen i quines no, en quines s’hi acumula esforç, i quines han estat desateses.

Sense presses, busco peculiaritats que em facin pensar que l’aspecte determinat d’una forma denota un determinat desordre i, aleshores, intento endevinar en quin punt podria posar-hi una agulla que fés d’eix, i que servís perque aquella forma, que descrivia uns usos particulars, s’acomodés de nou erguint-se amb una resolució més convenient. Intento trobar un punt sobre el qual pivotar i reestablir una nova forma. En resum, em faig aquesta pregunta: si la persona demostra conformar-se a aquesta disposició, puc trobar un punt en el que, posant-hi una agulla, s’ancli un nou centre rectificador que restableixi la postura extraviada?

Per saber-ho, he de mirar si l’aparença de la forma en el cos revela desavenences entre la forma i el cos, si les diferents parts de l’organisme estàn cohesionades entre si o hi ha alguna pista que demostri que entre elles no hi ha harmonia. Per exemple, si un canell castiga una mà doblegant-se en excés o si una espatlla molesta un braç prenent-li força, o si algún membre s’estira per damunt de les seves possiblitats, o si una part del cos es recolza sobre una altra impedint-li autonomia; aleshores resultarà que el cos no es comporta com un tot que allotja una forma, sinó com un conjunt de membres que procuren el séu exclusiu benefici. Aleshores probo d’endevinar l’existencia d’un espai capaç d’estimular la cohesió d’allò que tendeix a disgregar-se i calculo si allí hi ha algún punt que pugui ser susceptible d’articular un moviment que conecti porcions que van per lliure i pugui unir allò que s’ha fraccionat.

Sovint una part del cos en molesta a una altra, i acomodant la postura això es resol. A vegades però, l’artifici no és un tema postural, sinó que denota la preexistencia de circumstancies desagradables que han modificat l’escaix de la forma dins d’un organisme. En aquest cas el reacomodament postural no és suficient i he d’intervenir amb les agulles. Amb elles, el que procuro és intervenir sobre el cos per deixar-hi espai perque la forma s’hi encabeixi a gust.

Sigui quina sigui l’intenció de l’acupuntor, l’obtenció de la salut vindrà si es genera un canvi, un moviment. I és que amb l’acupuntura la salut no vé donada per les propietats d’un remei, evidentment. El que procura un acupuntor és generar una dinàmica que permeti un procés curatiu. Sigui quin sigui el principi terapèutic que vulgui aplicar, l’acupuntor sempre estarà intentant generar un nou procés. La salut, al séu entendre, és ordre, i a l’establir-se un trastorn aquest ordre ha quedat amagat.

Amb les agulles intervenim sobre el cos, certament, però les podem utilitzar de moltes maneres. Una d’elles és aquesta: utilitzar-les de pivot per permetre que un organisme que s’anclava sobre un altre eix obtingui un nou centre sobre el que reestructurar la forma. Aquest mètode consisteix en buscar quins eixos poden provocar un moviment que serveixi perque s’enllaci novament el cos amb allò que l’ordena de manera natural.

D’entre totes les possibilitats que tenim amb l’acupuntura, aquesta és una de les més tangibles, externes i denses, doncs no estem fent altra cosa que reestablir l’aparença d’un cos. Evidentment, si volem tractar un desordre que va més enllà del que es veu a simple vista, haurem de recórrer a una perspectiva més sutil, i escollirem els punts mitjançant la teoria clàssica; però això no treu que en moltes ocasions ja ens sigui útil aquesta acupuntura intuitiva, pràctica i senzilla, que ens pot servir en molts casos, ens permet alleujar molts dolors, tensions i desavenences d’un amb si mateix, i això no és poc.

I és que l’agulla, al marge de col·locar-se on el llibre diu, es pot aplicar per reestablir un eix que acomodi una forma en un cos en el que no s’hi acababa de trobar, i aquest eix només el podrem endevinar si inspeccionem amb deteniment el cos del pacient que ens vé a visitar. Només encertarem el tractament si, al marge de desxifrar què caram s’ha perturbat, sabem visualitzar quines agulles ens permetràn generar el canvi desitjat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s