En memòria de Thomas Clements
Estic enamorat d’un cantant. Escoltant-lo, la seva veu m’ha emocionat. Parlant amb ell, m’ha confessat que s’ha convertit en cantant a mesura que ha après a respectar la seva naturalesa intrínseca. Li he preguntat què volia dir això, i m’ha respost que un cantant ha d’aprendre a afinar la seva veu, no cap altra. Quan escolto la meva veu enregistrada em sona estranya. En canvi, reconec sense estranyesa les veus dels altres. Escoltar la meva veu em desperta una inquietud que no em desperten les altres veus.
En efecte. Per mi, la meva veu és única; i per tu, la única veu única és la teva. Cap de les altres veus és tan singular com ho és la propia. I aquesta és la que el cantant ha de projectar. Cap altra veu és tan meva com la meva, i un cantant no necessita dominar totes les veus per dominar la seva propia veu. Al mateix temps, només un mateix pot embellir la propia veu.
Aquest cantant m’emociona perque la seva veu fa ressonar la meva oida. La seva veu sona tal com raja i la meva oída capta la sinceritat d’aquest so. Tant si afina com si no. Tant si canta una melodia com si assaja unes escales o improvisa, la seva veu projecta la seva naturalesa intrínseca. La seva personalitat és projecta en la seva veu, i això la fa més bella que qualsevol altra veu que pugui haver estar educada en el marc d’uns canons externs, corrompuda per uns paràmetres que li són aliens.
Si aprenem el nostre ofici tot expresant la nostra naturalesa ens convertirem poc a poc en virtuosos, no ja de l’art en qüestió que estiguem desenvolupant, sinó de l’Art en majúscules. I és que després d’escoltar un músic virtuós, el pintor eminent s’inspira i se’n va corrents al seu estudi per seguir pintant, perquè la virtut trascendeix tota forma, i allò que el músic ha interpretat, ell ho sabrà pintar.
L’art tant pot expresar-se per mitjà de la música com per mitjà de la pintura, perque és més que la pròpia música o la propia pintura. És quelcom que el músic plasma igual que ho fa el pintor o inclús és més que el que mai podràn plasmar, perque mai la petjada d’un ocell en la sorra és el propi ocell, encara que és gràcies a que veiem la petjada que sabrem que l’ocell ha estat allà.
Quan sento la veu del cantant virtuós sé que l’Art ha passat per allà. Ell li ha donat vida per un instant. Aquest noi m’ha ensenyat que la salut es cultiva. Que fer-ho implica molt més que tractar les malaties que puguin atormentar-nos. Que la nostra salut, la nostra veu, el nostre cos, és la nostra condició de vida, és tot el que tenim, i l’hem de cuidar.
La salut es cultiva respectant-se a un mateix. No tots tenim les mateixes necessitats, i les que hem de satisfer son les nostres, no les dels altres. Només respectant la nostra propia naturalesa estarem sans. I comprometre’s amb cultivar la salut serà un viatge cap a l’interior d’un mateix, perque la salut anirà augmentant a mesura que allò de dins nostre estigui més confortable amb el nostre entorn, i no pas a mesura que adaptem l’entorn a les nostres necessitats, impossible missió.
Si podem sentir que la nostra veu, els nostres gestos i la nostra manera d’escoltar són únics, podrem reconeixer que la nostra naturalesa és una naturalesa més d’aquest món i que la nostra realitat forma part de la realitat d’aquest món. Però, hi ha, per mi, altres veus diferents a la meva? Puc expresar-me per mitjà d’una altra veu que no sigui la meva? Quina naturalesa i quina realitat hem de manifestar, cuidar i expresar, sinó la propia? A quina veu hem de donar vida sinó a la propia? No tenim altra veu que la propia Veu! No tenim més opció que aquella que tenim en concessió. No he de voler disfrutar d’una altra realitat diferent a la que és realitat. No hi ha cap altra realitat que la Realitat. No hi ha més déu que Déu.
acupuntura Reus 