Quan veiem que el món ens ofereix més del que necessitem, que els estímuls que ens arriben de l’exterior ens dispersen en excés i fins hi tot ens comencem a espantar de la quantitat de dubtes que podem arribar a tenir; ens adonem que no ens queda més remei que escollir una sola opció i descartar les altres, i que hem de seguir fidels un camí d’entre tants altres mantenint-nos valents i ferms en l’intent de proseguir-lo fins que tota por s’esvaeixi.
És aleshores quan no podem deixar de perseverar.
Enmig d’un món tan heterogeni i plural, la nostra propia naturalesa pot resultar trepitjada i atropellada si no ens cuidem, i no podem demanar a ningú que ho faci per nosaltres. És feina nostra descubrir què ens convé, amb què ens casem, i també és feina nostra mantenir-nos fidels a allò amb que ens hem compromès.
Si, la unitat és l’únic que tenim: Si sóm a París no estem a Londres, i si parlem en català no estem parlant en xinès. Ni sóm a dos llocs a la vegada ni parlem simultàniament dos idiomes diferents. Només ens rodeja un espai-temps, i només nosaltres hi transitem les 24h, per bé en moltes estones altres coincideixin amb nosaltres. No podem franquejar el nostre marc espai-temporal perquè en tot moment sempre sóm només a un lloc, i a tot arreu on anem només hi podem disfrutar el l’etern present.
Si abarquem més del possible prendrem mal. La quantitat no ofereix per força més qualitat, ans al contrari, crec que la qualitat apareix si aprofondim. Dominem un idioma si perseverem en el seu estudi, i aprenem un instrument si el toquem durant moltes hores. Només si hi dediquem el nostre temps arribarem a crear un vincle profund amb allò que ens haurem unit.
Estimar és entregar temps, i és entregant temps que estimarem. I és cert que tan podem estimar la nostra ciutat d’orígen com la d’acollida, però finalment només ens trobem en una de les dues viles i no cal que ens preguntem si estaríem més a gust a l’altra, perque si ens fem aquesta pregunta hem de saber que, evidentment, també ens la faríem des de l’altre cantó. El compromís d’estimar el que tenim és molt més prometedor que l’esperança d’arribar a estimar allò que ens falta. Esperar no porta a enlloc. Indagar si.
Perseverant haurem vist que a fora no hi ha res que no tinguem dins, que la naturalesa que ens envolta té el tarannà que projecta la nostra naturalesa interior, i que l’entorn no és pas tan dispers com ens pensavem ja que poc a poc tot es va posant a lloc. La multiplicitat que ens dispersava no es troba enlloc més que en l’interior de l’unitat que l’ha engendrat, perque el dos no surgeix sinó de la partició de l’u, i si la pluralitat mai deixa de formar part de unitat deu voler dir que el desordre forma, en realitat, part de l’ordre. És quan ens comencem a concentrar i a dirigir-nos mesuradament cap allà on sentim que hem d’anar que veiem que el caos és la deformació de l’ordre, i que si comencem a veure ordre el desordre es va esvaïnt. No era el nostre entorn qui estava dispers, sino nosaltres: Ordenarem l’Univers si ordenem el nostre Univers interior.
A l’aprendre un idioma o un instrument, estimant a la nostra parella o cultivant la salut com un jardiner cuida el séu jardí estarem dedicant un temps a allò que ens ajudarà a prosseguir entre la foscor. Gràcies a la perseverança podrem percebre que si bé no aprendrem mai totes les llengües ni farem l’amor a totes les dones que ens agraden sí que podem parlar bé el nostre idioma i si que podem entregar-nos en cos i ànima a la nostra parella. Així, només hi ha un camí, el de cadascú. I només perseverant li donarem vida. No podem deixar de perseverar, perquè perseverar és l’únic mètode que ens permetrà donar vida, constantment, a la nostra singularitat enmig de la pluralitat. I és que és entregant-nos amb sinceritat a una sola religió estimarem les altres.
acupuntura Reus 